 |
| Pàgina del Diari de Tarragona, Maireta i seitó |
Matí de dissabte. Església de Natzaret. El Crist de la Sang, abatut a la creu, escolta la conversa amb tres penitents que cada Divendres Sant l’acompanyen en la processó. Són sota la cucurulla d’aquesta figura present a la Consueta de la catedral de 1369.
L’Anna, nascuda el 1959 a la baixada de la Peixateria, explica la
penitència com una tradició familiar. ‘El pare ho era i la mare també alguns
cops. Fa 29 anys que hi vaig i cada Divendres Sant em bull la sang’.
El Joaquim nasqué el 1944 i és congregant des dels quatre anys. Ha
sortit sempre menys l’any de la mili, quan va desfilar a Reus amb l’aviació.
‘Després d’haver anat amb atxa i d’espitjar 9 anys el pas dels penitents, fa 15
anys Jordi Blanch (a.c.s.) em demanà portar la creu dels improperis’. Els
improperis són els atributs simbòlics de la Passió, identitaris d’aquest tram
fundacional de la processó.
L’Esteve, del 1954, començà amb La Salle. Es reenganxà amb el
Descendiment quan la congregació estigué a punt de desaparèixer. Finalment,
passà a la Sang, primer a les files d’atxa i després com a penitent. ‘Carles
Baches em proposà dur la creu dels nusos. També he portat la normal i
l’agonia’.
Coincideixen que aquest darrer és l’improperi més dur. ‘És un gran
sacrifici’, assegura el Joaquim. ‘Costa molt aguantar els braços en creu. Veus
com els aixeques i et cauen cap al cos’.
L’Anna duu el de la Verònica, que il·lustra el cartell d'enguany. ‘Sóc
un pack amb la Verònica’, diu amorosament. ‘Els espectadors es fixen
molt en la cara del Sant Crist sobre el llenç. Les criatures pregunten el
sentit i els pares els hi expliquen’.
Moments personals
Cada penitent viu el Divendres Sant intensament. L’Anna recorda amb
nostàlgia quan al matí anava a buscar farigola. ‘A casa és indispensable dinar
la cassola de fang amb el bacallà’. Després viu la recollida al carrer on
nasqué, torna a casa i es vesteix per dirigir-se a l’església de la Trinitat, a
la plaça del Rei. S’hi concentren els penitents. Des de les escales, guaiten la
processó.
El Joaquim viu la recollida amb neguit, anant d’un lloc a un altre.
‘M’agrada així’. Cap a les 9 del vespre o quarts de 10 es canvia dins la
Trinitat. ‘Busco un voluntari que em faci la llaçada de la cucurulla, que
m'estrenyi força perquè no es mogui’, detalla.
 |
| Els penitents no seran confrares coneguts ni reconeguts. Foto: Pere Ferré (Diari de Tarragona) |
Un moment predilecte de l’Esteve és l'obertura de portes de l’església i la gernació que els deixa camí. Per al Joaquim, el tram entre l’Ensenyança i les Escrivanies Velles és especial, a recer de ‘la nostra catedral, perquè com ella no n’hi ha cap altra al món’. Allí l’Anna escolta les campanes de les deu de la nit. ‘Són uns instants molt macos’.
L’Esteve i el Joaquim viuen amb fervor el retorn del Crist a Natzaret.
‘M’esborrona perquè és bonic i emotiu’, detalla l’Esteve, situat discretament
vora l’altar. Per a l’Anna, ‘també és
trist perquè s’acaba fins l’any vinent’.
Els pregunto sobre la salut de la penitència que, en xifres de 2015,
no passa pel moment més àlgid. L’Anna i el Joaquim consideren que no
s’extingirà. ‘És molt difícil abandonar un fet que l’has convertit en arrel’,
argumenta ella. El Joaquim és explícit: ‘Mentre hi hagi un tarragoní, els
penitents perviuran. Ho portem ben a dins’.
L’Esteve és pessimista. ‘És una aposta personal i ara la joventut no
està per les qüestions religioses. A nosaltres les arrels de casa ens van
marcar. És un tema generacional’.
Avui he parlat amb els ulls intrigants que, de petit, em miraven des
de darrera de les cucurulles negres en la foscor. No podia arrencar el meus
dels seus. Hi he descobert les veus i escoltat el batec dels cors. En cap altre
lloc com dins les seves vestes, cap tanta Setmana Santa. Lleialtat impagable.
