%20.jpg)
Malauradament, a causa
de l’assalt a Tarragona de l’exèrcit napoleònic el 1811, i posteriorment, de la
revolució iconoclasta del juliol de 1936 la Congregació no conserva la documentació
que indiqui amb certesa l’inici de la devoció a santa Marina a la nostra ciutat
i l’arribada de la seva relíquia a l’església de Natzaret.
Jordi Bertran,
autor del llibre “El mestratge de la Sang de Tarragona”, apunta que l’origen de la festa
de Santa Marina a la nostra ciutat es remunta en el darrer terç del segle
XVIII, tal com informa el Diario de Tarragona el 18 de juliol de 1864:
«Bueno
será que recordemos que en el día de hoy será obsequiada con diferentes cultos
en la iglesia de Nazareth, la gloriosa virgen y mártir Santa Marina, objeto de
gran devoción en esta ciudad. La Santa
imágen que de ésta se expone hoy allí á la adoración de los fieles, construida
a expensas de un devoto hará cosa de un siglo, es guardada durante el año en
cierta casa particular de esta ciudad donde moran los sucesores de aquél, que
fue a la vez fundador de la festividad de este dia, celebrada en otro tiempo
según dijimos ya, con mucha más pompa y solemnidad».
La imatge no era custodiada a l’església de Natzaret sinó que s’hi exposava al voltant de la diada de la santa. La vinculació de la festivitat amb la Congregació de la Sang es constata per primer cop en l'acta de Junta Directiva de desembre de 1813, en la que un cop recuperada l'església i la casa després de la retirada dels francesos es parla de recuperar «lo primer pis i sala havia de servir per las juntas, y refrescos se donaven el dia de Santa Marina y Semana Santa, y per altres inconvenients, y necessitats de la Congregació».
També a les actes del 1820 llegim que l’organització requeia
en els càrrecs dels majorals de l’entitat, i la captació de fons econòmics era
mans de sis associats nomenats per fer la plega o capta expressa de la
festivitat. Una altra de les fórmules de finançament històriques era
«l’extracció dels pollastres», una rifa popular documentada el 1828 també com
una pràctica anterior «els demés anys».
Segons explica el
Diario el 1867, la celebració començava la vigília: «Anoche fue obsequiada por
la Congregación de la Purísima Sangre de N. S. J., la virgen y mártir Santa
Marina en su iglesia de Nazareth, por medio de solemnes vísperas y otros
festejos».
Goigs
populars i enramada
El dia de la festivitat
a Natzaret «por la mañana a las primeras horas se celebrarán algunas misas,
cantándose la mayor a las diez; y por la tarde a las siete se cantará el
Santísimo rosario, concluyéndose con los gozos de la Santa».
El cant dels goigs és
una mostra de la literatura popular de llarga pervivència. Pel Diario de 1878
sabem que també s’interpretaven la vigília després de vespres, i que el dia de
la Santa eren amb orquestra, com la missa major i el rosari: «a las diez oficio a orquesta, y por la
tarde, a las siete, rosario y gozos igualmente a orquesta».
El Diario del 16 de
juliol de 1882 publica el programa amb molts detalls d’interès. Els
organitzadors són «los vecinos de la plaza del Rey y calles inmediatas, de
acuerdo con la Junta de la S. de N. S. Jesucristo». La vigília «A las doce del mediodía la
campana de la iglesia de Nazaret anunciará la fiesta, apareciendo por la tarde
adornados los balcones de las casas e iluminándolos durante las dos
noches». El toc de campana obre una
celebració que també comptava amb lluminàries ornamentals en els balcons.
Així mateix, es
practicava l’enramada, una tradició històricament vinculada a les festes
patrimonials de la ciutat de Tarragona i concretament prou comuna a la plaça
del Rei:
«En
la calle se construirán varios arcos de verde ramaje, con el cual se adornarán
las paredes de la iglesia y se levantará junto a la puerta de la misma un
templete, en donde estará depositada la milagrosa agua de Santa Marina,
procedente de la ermita situada en la comarca de Prat».
Aquesta denominació
toponímica correspon a Pratdip, localitat d’on Marina també és patrona. A Tarragona
en l’actualitat l’enramada es manté tímidament en dos indrets per la festa de
sant Magí gràcies al treball associatiu fet amb encís: en el carreró de sant
Magí, a càrrec de la Moixiganga, i en la font ubicada al carrer del Portal del
Carro, a càrrec de la mateixa entitat i de la Confraria de sant Magí de
Tarragona.
Aigua
ancestral
En ple estiu, la festa
compta amb aigua miraclera, costum recollit el 1828 a la documentació de la
Sang, com succeirà almenys des de 1843 per Sant Magí i des de
1885 per Sant Roc al Cós del Bou i la baixada de la Peixateria. «A las cinco y
media se trasladarán a la puerta de Francolí los vecinos de aquel barrio, junto
con las sacristanas para recibir el agua, la cual, en cántaras y en carretela
descubierta, será trastadada á la iglesia de Nazaret, acompañando una música la
comitiva». Aquest recorregut de 1882
coincideix amb el del seguici de vigília del patró de la ciutat en aquell
mateix període.
La devoció a l’aigua de
santa Marina degué estar molt implantada, ja que el 1828 hi havia hagut un
intent de supressió no reeixit. Joan Salvat extreia de les actes de la
Congregació de la Sang: «que se prohiba dar “agua de Santa Marina”, como era
costumbre, porque “se perdían molts diners dels gastos de dita aigua”». Un dels
elements iconogràfics que apareix associat a aquesta santa, a més de la palma
del martiri i d’un llibre obert, és l’aigua rajant d’una font abundament, com
es pot comprovar en les capçaleres de diferents edicions de goigs de Tarragona
i Pratdip. Marina adquireix diferents fisonomies però l’aigua es manté.
El 1882 les vespres
s’han substituït per «Completas, terminadas las cuales se dará a adorar la
reliquia de la Santa, que se guarda en dicho templo y se expone durante esta
fiesta a la veneración pública». A
diferència de les notícies anteriors, ara descobrim que en aquests moments la
Sang ja disposa d’una relíquia. Amb anterioritat a la guerra del Francès, també
se’n verenava una, guardada en un reliquiari d’argent, robat per les tropes
napoleòniques. Tot seguit, «se situará una música en la plaza del Rey, tocando
alegres composiciones mientras que los vecinos dispararán varios cohetes
voladores y elevarán algunos globos aereostáticos».
Santa
Marina de la mar
Com per la festa de
sant Magí, la jornada de la santa «Desde las cinco a las nueve de la mañana se
celebrarán misas cada media hora en el altar mayor de la espresada iglesia, en
donde estará colocada la Imagen de la Santa, según costumbre de todos los años». L’horari ben matiner de la missa primera
delata la pervivència de la devoció marinera cap a Marina.
La plaça del Rei i el
carrer de Natzaret són vies ubicades a la banda de mar de la Part Alta. A la vora existeix el carrer de sant Pere
–ara fusionat amb el de les Estubes–; més amunt la plaça de les Peixateries
Velles, amb la capella votiva dels patrons del gremi de la mar –Andreu i Pere–
i indret on s’hi va vendre peix fins a 1634; i el carrer de la Mare de Déu de
la Mercè, l’advocació mariana dels pescadors i mariners tarragonins fins al
segle XIX.
Tocant a muralla, el
Portal del Carro amb sant Magí és el punt més alt que tenia i encara conserva
la devoció de la gent de la mar. En donen fe els exvots en forma de naus i
barques penjats al sostre de l’esglesiola, així com la missa primera dita «dels
pescadors», perquè es va situar en una hora que els permetia assistir malgrat
que per a ells fos un dia laboral. La
mateixa plaça del Rei acollí la venda d’aquests productes marins des de 1634,
segons acord dels cònsols de la ciutat recollit pel pare Andreu de Palma.
També cal tenir present
que el mateix significat del nom de la patrona de la plaça del Rei indica la
pertinença al mar.
Aquest vessant de
Marina com a protectora dels homes de la mar és recollida pel prevere Joan
Borràs i Grisola als Entretenidos discursos que en devidas alabanzas de Santa
Marina venerada en la villa de Pratdip ... escrivió el 1764, textos conservats
a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona. Entre els «milagros muy singulares»,
situa «uno de los más portentosos aquél de salvar la embarcación que en tan
derecha tormenta se iva a pique por instantes». També uns goigs de Pratdip en
fan referència: «Naufragáns han arribat / Al port de salvació».
Sabem de l’edició d’un
tiratge sense data d’uns altres Goigs de la gloriosa S. Marina verge, y martyr
la que se venera en sa propia capella, impresos a Tarragona per Miquel
Puigrubí.
Probablement es tracti
dels mateixos goigs impresos posteriorment, el 1853, per la Impremta de Francesc
Arís y Fill a Tarragona, és a dir, Francesc Arís Sanjuan i Francesc Arís
Condis, exemplar que sí que ens ha arribat i que duen idèntic títol.
Es tracta d’un versos
indubtablement lligats al culte a l’església de Natzaret: «Vostras Reliquias
Sagradas / en Natzareth se veneran / ... Vos tenen per sa Patrona / tot Tortosa
ab sa Ribera, / y en vostre culto se esmera / tot lo Camp de Tarragona». Les
relíquies podrien referir-se a les perdudes durant la guerra del Francès. Ho
rebla el fet que Arís Condis (1851-1919) era el congregant més antic de la
Congregació de la Puríssima Sang.
La festa de la plaça
del Rei programà formacions musicals destacades. Segons el Diario de Tarragona,
el 1882 la missa major a Natzaret, a les 10.30 h, comptà amb «la capilla de
música que dirije el Rdo. Don Ramón Bonet».
Tortells
festius
Un element patrimonial
de la festa de santa Marina a Tarragona era el tortell o coca beneïda: «Al
mediodía las jóvenes del barrio, como sacristanas de la fiesta, acompañadas de
varios vecinos pasarán a repartir las tortas bendecidas, dándose al acto el
mayor esplendor posible».
A la tarda la plaça
acollia «varios cossos y corridas, entre ellos algunos de suma novedad y que
llamarán la atención de los concurrentes». Després dels darrers goigs, «A las ocho y media volverá a situarse una
música en la plaza del Rey, tocando escogidas piezas, y disparándose por los
vecinos varios fuegos artificiales, entre ellos cohetes de cuerda y voladores,
ruedas de fuego, surtidores, fuegos de bengala y otros» , és a dir, un castell
a l’antiga amb predomini de foc terrestre.
La segona nit «A las
diez se sorteará un inmenso tortell entre los que contribuyan a sufragar los
gastos de estos festejos, debiéndose advertir que dentro de tercero dia deberá
recogerlo el agraciado. Los vecinos, después de esta hora y en una sala
particular, se entregarán a los placeres de la danza».
Durant la rifa
l’església de Natzaret romania oberta. Diu el Diario de Tarragona el 1883: «A
fin de que puedan visitar a la Santa sus numerosos devotos, la iglesia estará
abierta hasta las once de la noche, según costumbre». El 1926 el periòdic Tarragona rememora que el
1886 hi hagueren: «cucañas para el público en la plaza del Rey, fuegos
artificiales y música de nueve a once de la noche, a cuyo fin se ha levantado
un tablado para la orquesta».
Gràcies a un altre
recordatori d’efemèrides, en aquesta ocasió al Diario de Tarragona el 1925,
coneixem que, amb motiu de la festa de la plaça del Rei per Santa Marina, el
primer ball nocturn documentat havia estat el 1877. Es recullen «por la tarde varias diversiones
populares y por la noche un baile al aire libre».
Pervivència
del culte
Aquesta seqüència
ritual es mantingué fins al 1892 segons El Mercantil i El Correo de la
Provincia. Després durant un llarg període de tres dècades només localitzem
notícies referents al culte religiós dedicat a la Santa a Natzaret, no al
carrer. La devoció era ferma el 1896. Segons el Diario: «vióse desde las
primeras horas de la mañana de ayer hasta la noche muy visitada por
innumerables personas que conservan especial devoción a la santa» . En el
mateix sentit, el 1902 es recull que «En extremo concurrida de devotos viose
ayer la Iglesia de Nazareth con motivo de celebrarse la fiesta de la virgen y
mártir Santa Marina».
El Diario de 1899
inclou una crida al·ludint a unes indulgències no aparegudes abans: «Se invita
a los congregantes y congregantas, como a todos los fieles, para que concurran
á estos cultos y ganen las indulgencias que tienen concedidas varios arzobispos
y obispos para cada uno de los actos de esta festividad».
Més enllà de la plaça del Rei tarragonina i de la vila i de l’ermita de Pratdip que hem esmentat, una altra localitat que celebrava històricament Santa Marina era Reus. Segons la premsa de l’època, la ciutat del Baix Camp feia un romiatge molt concorregut fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia, documentat almenys entre els anys 1878 i 1896 –temps coincident amb la plenitud de la celebració a Tarragona–.
Segons Jordi Morant, la
festa popular a la plaça del Rei de Tarragona hauria estat represa durant els
anys trenta del segle XX: «En temps la
Segona República i per espai de pocs anys s’organitzaren unes festes populars
pels veïns del carrer de Natzaret i de la plaça del Rei, i l’ànima de les quals
era el fuster Sr. Batalla». Malauradament, la guerra civil a la península
esclatà precisament la data de l’onomàstica de Marina, el 18 de juliol de 1936.
La plaça del Rei tingué un funest protagonisme en aquelles jornades amb
conseqüències terribles per al patrimoni local i nacional.
Avui queden dos
senzills testimonis de l’antic culte de Santa Marina a l’església de Natzaret,
que passen de forma prou desapercebuda. D’una banda, la campana del temple,
datada el 1947, i batejada amb un triple nom: Soledat, Marina –ambdós prou
obvis– i Guadalupe –en al·lusió a la padrina de l’element reposat, esposa d’un
congregant–. De l’altra, la imatge de Marina, de nova i recent factura, sobre
l'antiga porta del temple que dona al carrer Natzaret.
La capella de Santa Marina
L'historiador i congregant Emili Morera, en la seva Reseña històrica de la Congregación de la P. Sangre de N. S. Jesucristo establecida en Tarragona, seriada l'any 1905 al diari La Cruz, capçalera del qual n'era el seu director, en el capítol vuit ens descriu que l'any 1764 hi havia l'altar de Santa Marina a la capella on avui dia es venera el pas de la Flagel·lació, és a dir, a la segona capella a l'esquerra del presbiteri. Descriu l'altar de la següent manera:
«... el de Santa Marina, cuadro al óleo de la Santa, junto con su relíquia, (....) en cuyo altar se celebra desde tiempo inmemorial la oportuna fiesta en aquella iglesia, acogida y continuada luego por la Congregación, dada la devoción especial del pueblo tarraconense a la joven mártir».
Morera descriu també que als laterals interiors de la capella de Santa Marina s'hi allotjaven les imatges de Santa Apol·lònia i Santa Àgata.
El pas dels francesos per l'església durant el saqueig del 1811 i la retirada destructiva de 1813, va deixar l'església i els retaules molt deteriorats, fet que provocà que als anys 60 del segle XIX es retiressin els altars i retaules malmesos per acollir les imatges del Sant Ecce Homo i de Jesús Natzaré, ambdues imatges traslladades des de Sant Francesc.
Perdut el quadre i el reliquiari de Santa Marina, l'any 1865 s'instal·là en la seva capella un nou retaule per acollir la imatge del Jesús de la Flagel·lació amb la seva columna, imatge que formava part del nou conjunt dels assots estrenat aquell any.
El 18 de juliol de l'any 1918, festa de Santa Marina, es va beneir una talla policromada que varis devots encapçalats pel professor de música Sr. Josep Gols, regalaren a la Congregació. Aquesta talla va ser feta al taller barceloní de l'escultor Josep Rius. El Diario de Tarragona comenta «la feliz idea del maestro Gols de dotar a la iglesia de Nazaret de una imagen de Santa Marina, ha sido secundada por varios devotos, llenando la necesidad, por no contar con ninguna imagen de dicha santa». La talla de Santa Marina fou destruïda i cremada el 21 de juliol del 1936 junt amb tota la resta d'imatges, retaules i arxius existents a l'església i casa de la Sang.
La
capella exterior de Santa Marina a l’església de Natzaret
Al damunt de l’antiga entrada principal de l'església (actualment tapiada per l’interior) situada al carrer de Natzaret, podem contemplar l’antiga capelleta de Santa Marina realitzada l'any 1929 aprofitant la restauració de les façanes i la creació dels esgrafiats que decoren l'església. A la capelleta es col·locà una imatge barroca de la santa. Aquesta imatge, la qual no conservem cap instantània, fou violentament arrencada i destruïda el 21 de juliol del 1936.
No va ser fins a l’any 2000 que la Congregació reposà de bell nou una nova imatge de la santa, obra de l’escultor Francesc Anglès. Va ser beneïda pel Prelat Monsenyor Martínez Sistach, actuant de padrins l’alcalde Joan Miquel Nadal i Malé i la seva esposa Júlia Abad.
Història
i llegenda de Santa Marina (18 de juliol)
La tradició diu que
Marina, nascuda l'any 123, era filla de Theudio o Teòdul, un poderós personatge
de la zona de Ginzo de Limia, una població molt romanitzada per la qual
transcorria la Via XVIII romana, coneguda també com a Via Nova, una calçada
construïda a finals del segle I, que unia les ciutats de Braga i Astorga. Els
romans portaven a Galícia gairebé 300 anys i el seu poder era incontestable.
La mare de Marina havia
mort durant el part, per la qual cosa el pare la va lliurar a una dona d'un
poble proper perquè la criés. Aquesta dona va educar Marina com la seva pròpia
filla i la va batejar en la fe cristiana, cosa que va provocar que el seu pare,
ciutadà romà, se'n desentengués.
Marina es dedicava al
pasturatge amb la seva mare adoptiva i li encantava filar sota un vell roure
que hi havia a prop de casa seva. Un dia, mentre cuidava del bestiar prop del
camí que conduïa a una vil·la romana coneguda com a Armea, el seu propietari, el
governador romà Olibrio, se'n va quedar enamorat i encapritxat. Però Marina,
que tenia 15 anys, es va negar repetidament a les pretensions del romà.
En no resultar
correspost el romà va decidir executar la seva venjança sotmetent-la a tota
mena de mals, tortures i càstigs. Primer la va tancar als calabossos de la seva
vila, més tard la van assotar fins gairebé la mort, la van ferir amb pintes de
ferro, van intentar cremar-la amb teles en flames i la van llançar a un estany
lligada de mans i peus... El seu calvari va ser indescriptible, però
miraculosament la nena sempre es curava tres dies després de cada càstig.
El romà, desesperat, va
decidir cremar-la en un forn, però va sortir viva per un forat que la noia
afirmava que havia obert Sant Pere, que la va portar a calmar les ferides en
unes piles properes plenes d'aigua.
Finalment, Olibrio va
decidir que, atès que estava vigent el Decret de Trajà, podia ser condemnada a
morir si no renunciava al cristianisme. Durant el judici no va renegar de la
seva fe, per la qual cosa va ser condemnada a morir decapitada, la pena que
corresponia a una ciutadana romana. Era l'any 138 i Marina era executada. Quan
va ser decapitada, el seu cap va fer tres bots al terra d'on van brotar tres
brolladors d'aigües cristal·lines amb propietats miraculoses.
Els germans cristians
que van ser testimonis d'aquells successos en van guardar memòria i del lloc
del seu enterrament, convertint-se aquell sepulcre en lloc de celebració.
Després de l'Edicte de
Milà (313), estant el lloc de l'enterrament a les rodalies de la Ribeira Sacra
orensana, és probable que un grup d'anacoretes o monjos habités aquell lloc per
tenir cura de la memòria de la santa i facilitar el culte cristià davant el
testimoni martirial del seu sepulcre.
Al voltant de l'any
800, en temps d'Alfons II el Cast, rei d'Astúries, i contemporani amb la
inventio del sepulcre de l'apòstol Sant Jaume, es va iniciar un culte al
voltant de la memòria de santa Marina que va consolidar al magnífic temple
romànic de finals del segle XII a Aguas Santas, i a partir d'aquí el rei Ferran
III va erigir, després de la conquesta de Còrdova (1236) i Sevilla (1248), les
respectives esglésies en honor a santa Marina en cadascun d'aquests llocs,
entronitzant la seva figura per les terres reconquerides.
El cardenal Cèsar Baroni la va incorporar al Martirologi Romà de 1586, rubricat pel papa Gregori XIII, celebrant-se des de llavors la seva festivitat el dia 18 de juliol.
Avui la devoció dels fidels cristians a santa Marina continua estant present, manifestada per la quantitat de pelegrins que des de diferents llocs acudeixen a pregar i venerar la santa al lloc del seu martiri i enterrament, al costat del seu sepulcre, visible i visitable al Santuari de Santa Mariña d'Augas Santas.
 |
| Santuari de Santa Marina d'Aigües Santes (Allariz / Ourense) |
 |
| Una de les fonts al darrera del Santuari de Santa Marina d'Aigües Santes (Allariz / Ourense) |
La relíquia de Santa Marina a Tarragona
No sabem amb exactitud quan va arribar la relíquia de Santa Marina a l’església de Natzaret. Si que sabem que aquesta relíquia va desaparèixer durant el saqueig i ocupació del temple l’any 1811 per les tropes napoleòniques. Més tard, es pogué recuperar, però malauradament els estralls de juliol del 1936 la va fer desaparèixer definitivament.
.jpg)
| Vídeo de la imatge de Santa Marina. Marc Sàez |
Bibliografia
ARESTÉ, Jaume (1982).
El crecimiento de Tarragona en el siglo XIX. De la Nueva Población del Puerto al Plan de Ensanche,
Tarragona, Publicacions del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de
Tarragona i de l’Excm. Ajuntament.
BERTRAN, Jordi (2018). «Santa
Marina a la plaça del Rei», dins La Sang, Tarragona, Reial i Venerable
Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist.
BERTRAN, Jordi (2020).
El mestratge de la Sang de Tarragona. Història d’una confraria. 1545-2020,
Tarragona, Cossetània Edicions.
BONET, Ramon (s.d.). La
gaita y el tamboril: colección de 30 cantos populares y pastoriles, Barcelona,
Vidal e hijo y Bernareggi.
BORRÀS, Joan (1764).
Entretenidos discursos que en devidas alabanzas de Santa Marina venerada en la
villa de Prat-Dip de los señores duques de Cardona y en gloriosa memoria de
Ca¬thaluña, de lo devoto de sus santuarios y de la aplicación de sus moradores
escrivió y dedica al muy ilustre señor Don Antonio del Río, secretario de
estado en el despacho de la guerra y mari¬na de S.M. el rey de las dos
Sicilias, Barcelona, Juan Nadal.
Goigs de la gloriosa S.
Marina verge, y martyr la que se venera en sa propia capella (1909). Tarragona,
Imp. de F. Arís y Fill.
Goigs en alabansa de la
gloriosa verge Santa Marina, patrona de Pratdip (s.d). Reus, Imprenta Católica.
JÁCOME, Xavier (2011). Lendas vivas. cap.3 - Santa Mariña d'Augas Santas. V Televisión.
MORANT, Jordi (1987).
«La devoció a santa Marina i la campana de l’església de Natzaret», dins
Setmana Santa Tarragona, Tarragona, Agrupació d’Associacions de Setmana Santa.
MORERA, Emilio (1905). «Reseña histórica de la congregación de la P. Sangre de N. S. Jesucristo establecida en Tarragona», La Cruz, any V, núms. 1056, 1057, 1058, 1059 i 1061, dies 12, 13, 14, 15, 15 (edició de la nit) i 18 d'abril. P. 1-2. Datat 9 d'abril de 1905.
MUÑOZ DE LA CUEVA, Fray Juan (1736). Breve compendio de la vida y martirio de la gloriosa virgen y martir Santa Marina. Reimpressió del 1998. Ed. Puerta de la Villa. Fernán Núñez.
PALMA, Andrés de
(1956). Las calles antiguas de Tarragona (siglos XIII- XIX), I, Tarragona, Instituto de Estudios
Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Excma. Diputación Provincial de Tarragona.
SALVAT, Juan (1987).
Tesoro Bibliográfico de la «Confraria i Congregació de la Sanch de Jesuchrist»-Tarragona-Siglos
XVI-XIX, Tarragona, Diputació de Tarragona.
VIRGILI, Josep P. (1990). Bibliografia tarragonina a través de les seves impremtes, Tarragona, Bibliòfils de Tarragona.
