dissabte, 27 de febrer de 2016

LA LLEIALTAT DELS DEVOTS ANÒNIMS

Pàgina del Diari de Tarragona, Maireta i seitó
Article del nostre congregant Jordi Bertran publicat avui al Diari de Tarragona

Matí de dissabte. Església de Natzaret. El Crist de la Sang, abatut a la creu, escolta la conversa amb tres penitents que cada Divendres Sant l’acompanyen en la processó. Són sota la cucurulla d’aquesta figura present a la Consueta de la catedral de 1369.
L’Anna, nascuda el 1959 a la baixada de la Peixateria, explica la penitència com una tradició familiar. ‘El pare ho era i la mare també alguns cops. Fa 29 anys que hi vaig i cada Divendres Sant em bull la sang’.
El Joaquim nasqué el 1944 i és congregant des dels quatre anys. Ha sortit sempre menys l’any de la mili, quan va desfilar a Reus amb l’aviació. ‘Després d’haver anat amb atxa i d’espitjar 9 anys el pas dels penitents, fa 15 anys Jordi Blanch (a.c.s.) em demanà portar la creu dels improperis’. Els improperis són els atributs simbòlics de la Passió, identitaris d’aquest tram fundacional de la processó.
L’Esteve, del 1954, començà amb La Salle. Es reenganxà amb el Descendiment quan la congregació estigué a punt de desaparèixer. Finalment, passà a la Sang, primer a les files d’atxa i després com a penitent. ‘Carles Baches em proposà dur la creu dels nusos. També he portat la normal i l’agonia’.
Coincideixen que aquest darrer és l’improperi més dur. ‘És un gran sacrifici’, assegura el Joaquim. ‘Costa molt aguantar els braços en creu. Veus com els aixeques i et cauen cap al cos’.
L’Anna duu el de la Verònica, que il·lustra el cartell d'enguany. ‘Sóc un pack amb la Verònica’, diu amorosament. ‘Els espectadors es fixen molt en la cara del Sant Crist sobre el llenç. Les criatures pregunten el sentit i els pares els hi expliquen’.

Moments personals
Cada penitent viu el Divendres Sant intensament. L’Anna recorda amb nostàlgia quan al matí anava a buscar farigola. ‘A casa és indispensable dinar la cassola de fang amb el bacallà’. Després viu la recollida al carrer on nasqué, torna a casa i es vesteix per dirigir-se a l’església de la Trinitat, a la plaça del Rei. S’hi concentren els penitents. Des de les escales, guaiten la processó. 
El Joaquim viu la recollida amb neguit, anant d’un lloc a un altre. ‘M’agrada així’. Cap a les 9 del vespre o quarts de 10 es canvia dins la Trinitat. ‘Busco un voluntari que em faci la llaçada de la cucurulla, que m'estrenyi força perquè no es mogui’, detalla.
 
Els penitents no seran confrares coneguts ni reconeguts. Foto: Pere Ferré (Diari de Tarragona)

Un moment predilecte de l’Esteve és l'obertura de portes de l’església i la gernació que els deixa camí.  Per al Joaquim, el tram entre l’Ensenyança i les Escrivanies Velles és especial, a recer de ‘la nostra catedral, perquè com ella no n’hi ha cap altra al món’. Allí l’Anna escolta les campanes de les deu de la nit. ‘Són uns instants molt macos’.
L’Esteve i el Joaquim viuen amb fervor el retorn del Crist a Natzaret. ‘M’esborrona perquè és bonic i emotiu’, detalla l’Esteve, situat discretament vora l’altar.  Per a l’Anna, ‘també és trist perquè s’acaba fins l’any vinent’.
Els pregunto sobre la salut de la penitència que, en xifres de 2015, no passa pel moment més àlgid. L’Anna i el Joaquim consideren que no s’extingirà. ‘És molt difícil abandonar un fet que l’has convertit en arrel’, argumenta ella. El Joaquim és explícit: ‘Mentre hi hagi un tarragoní, els penitents perviuran. Ho portem ben a dins’.
L’Esteve és pessimista. ‘És una aposta personal i ara la joventut no està per les qüestions religioses. A nosaltres les arrels de casa ens van marcar. És un tema generacional’.
Avui he parlat amb els ulls intrigants que, de petit, em miraven des de darrera de les cucurulles negres en la foscor. No podia arrencar el meus dels seus. Hi he descobert les veus i escoltat el batec dels cors. En cap altre lloc com dins les seves vestes, cap tanta Setmana Santa. Lleialtat impagable.